Grandíssim concert dels illencs Oso Leone a l’Apolo de Barcelona. El grup mallorquí va presentar el seu segon disc ‘Mokragora’ i durant poc més d’una hora va demostrar que és probablement el grup baleàric més anglosaxó i que seria molt fàcil imaginar-los tocant a les dues de la nit a un Primavera Sound -els grups que toquen a aquesta hora solen fer servir una il·luminació semblant de vermells i perfilats en blau- encara que atresoren una essència clarament mediterrània .

És el seu un estil en el qual les percussions i les guitarres indueixen a un cert estat hipnòtic al qual també ajuden les projeccions de dibuixos geomètric de colors llampants, o també el cel i el mar o un gran felí, donant com a resultat una finestra oberta a una natura ‘silenciosa’.

El sintetitzador ajuda donant una suau cadència, una brisa marina. És una electrònica delicada sense cap referència obligada que deixa respirar a l’oient i el conforta amb frases breus en anglès que sonen com a mantras llençats a sobre d’un penya-segat sobre el mar.

Van omplir la sala gran de l’Apolo d’un públic que estava en un principi assegut i que el grup va ‘obligar’ a aixecar-se cap a finals del seu breu concert. Un xou en el qual van presentar d’una forma íntima i no gaire comunicativa -en discursos, que no pas amb música- unes cançons que tenen una nomenclatura vegetal: Ficus, Cactus, Salvia, Crisantemo, Monstera, Clivia o Sanseviera, i que va deixar amb ganes de molt més i amb el pressentiment d’haver vist a una banda amb un futur molt prometedor.